22 febrer 2015

Què ha passat?



Gairebé no sé si és més difícil escriure aquest post o haver viscut l'últim any des de l'últim post que apareix al Trossets de Cuina. Alguns us haureu preguntat què ha passat amb la Cinta, o què ha passat amb el Trossets de Cuina, que estava força actiu els últims mesos abans de l'aturada. 

I és que des d'aquell gener del 2014 amb la recepta del tercer aniversari del bloc, els temps han estat força convulsos. Irlanda va quedar endarrere el mes d'abril de l'any passat. Els últims mesos allà van estar centrats en evitar l'haver de tornar, intentar trobar feina amb tots els mitjans possibles, i el temps en va ser un d'ells. Per això el bloc va passar en un segon pla, durant aquells últims mesos d'hivern irlandesos. Però, a vegades, hi ha coses que tant hi fa quant t'hi esforcis, no surten. I cal acceptar-ho. 

Així que a principis d'abril, no sense frustració, vaig agafar un vol direcció Reus. Cork quedava endarrere, tot i que no pensava que fos del tot definitiu. I enmig del trasbals emocional que qualsevol fracàs implica, a vegades apareixen punts de llum, oportunitats i nous projectes que et retornen la il·lusió i et serveixen per agafar-te quan estàs a punt de caure. Així que enmig de la foscor irlandesa dels dies ennuvolats, vaig reprendre la idea de fer el camí de Santiago i se'm va obrir la llum d'aplicar aquesta nova aventura al bloc, fent una mica de guia gastronòmica. Al final aquesta petita idea va resultar en publicar una guia gastronòmica del camí de Santiago gràcies a una editorial de viatges, Ecos ediciones. Aquest projecte em va ocupar des de mitjans d'abril a mitjans de maig de forma directa, doncs vaig caminar els més de 850km des de Donibane Garazi (Sant Jean Pied du Port) fins a Santiago, i, una mica més endavant, des de Santiago fins a Fisterra. L'escriptura de la guia m'ha mantingut en peu tota la resta del 2014, i ara ja us puc dir que, si tot va segons l'establert, la criatura veurà a la llum, en format digital, aquesta primavera. 

L'experiència del camino va ser transformadora, amb molts vessants positius, però de digestió dura. Una experiència que, lligada al fracàs irlandès, va provocar molts canvis personals, tant de visió com de context i la cuina va quedar relegada a la necessitat d'alimentar-me i prou, sense gaires innovacions. El temps s'escolava i la cuina no ha estat un lloc que n'ocupés massa, ni tant sols ara, després de tants mesos. La cuina és compartir, és una manera de donar molta tendresa al voltant, però quan només cuines per tu, pren una altra vessant més pràctica, no ho hauria de ser, però passa. 

La massa mare ha estat a la nevera durant molts mesos i el forn no s'engega per desprendre olor dolça. Tornarà a fer-ho algun dia, n'estic segura. De moment, però, vaig començant a sentir ganes de recuperar una mica aquest espai, no crec que amb la mateixa activitat i freqüència en què ho feia fa mesos, però em permetré tornar de quan en quan i treure el cap per aquí, fins que aquestes ganes de cuinar retornin de nou i les receptes prenguin un caire més de plaer i gust. Moltes gràcies per mantenir viu aquest bloc durant aquesta llarga absència!


Cinta




30 gener 2014

Sablé bretó amb crema de llimona i fruita (3r aniversari del bloc)

     


Els que em seguiu per les xarxes socials ja deveu haver vist que el dimarts el Trossets de cuina va fer 3 anys. No sé si quan el vaig començar pensava que arribaria a fer tres anys, però el fet és que a mi el temps m'ha passat volant i no he deixar de disfrutar en cada recepta que faig i que comparteixo aquí. I he aprés molt i de moltes coses, gràcies al bloc. Em puc tornar a repetir, però podeu trobar els motius del bloc i les conseqüències a l'entrada del segon aniversari (així també podeu recordar el pastís de cítrics!). 

No volia deixar passar l'ocasió de celebrar-ho, almenys íntimament, amb alguna cosa dolça i acolorida per contrarestar els dies grisos irlandesos (menys del que ens esperàvem però grisos, igualment). Així que ahir, una mica tard, em vaig posar a fer aquests mini pastissos amb massa de sable bretó, típica de la Bretanya, i que ja aviso que s'ha convertit en la meva massa preferida per aquest tipus de dolços. A més de ser fàcil de fer, aquesta massa és a mig camí entre una galeta cruixent i un pa de pessic, doncs les vores queden ben torrades i cruixents com una galeta de mantega i el centre és una mica més tova. Queden delicioses, de veritat. A més, quan surten del forn, el centre de les bases està més abaixat que les vores, així que és perfecte per farcir. A sobre hi vaig posar una crema de llimona que es fa al bany maria, que era la primera vegada que la feia i era ben bona, però em vaig passar de suc de llimona, així que va quedar un pèl massa àcida. Ja sé que no és temporada de gerds ni de móres, però no em vaig poder aguantar al veure que estaven d'oferta!



Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...