Em sap greu haver tornat de Nova York i no haver estat activa al bloc... ja us vaig dir que els dies de desembre vaig estar al poble i al gener vaig començar un nou contracte laboral que m'obliga a exprimir el cervell durant hores i quan arribo a casa, sincerament, no tinc ganes de pensar una entrada. A més, dóna la casualitat que aquests dies el poc que he cuinat, ha segut un autèntic desastre, digne d'engrossir l'apartat de desastres culinaris; primer va ser un pollastre farcit a la cervesa negra que va quedar totalment insípid i amb massa oli, després varen ser uns cupcakes amb frosting d'oreo, amb la recepta de la base de la Magnolia Bakery que van acabar convertint-se amb pedres en dos minuts, un fricandó que va sortir deliciós però pel quan encara no he pogut ni treure la fotografia de la càmera.... I la veritat és que a partir d'ara encara pinta més magre, ja que he decidit preparar unes oposicions per les quals ja hauria de fer sis mesos que hauria d'estar estudiant...
No us feu una idea equivocada, tot i aquestes anècdotes, estic molt contenta d'haver aconseguit el contracte d'interina (encara que sigui per poc temps), d'haver trobat temps per cuinar aquests desastres culinaris i d'haver rigut mentre ho feia, i d'haver decidit, finalment, presentar-me a les oposicions, encara que sigui per aprova-les al 2013 (i això ja seria un triomf!). I també estic mot contenta d'haver fet el viatge a Nova York... per això abans d'emprendre res més, vull fer-vos una crònica d'aquells dies.
Vaig passar dues setmanes a casa d'una amiga que està vivint allà... més concretament a Pelham (sí, sí, el lloc on es dirigeix el tren segrestat a la pel·lícula "Asalto al Tren Pelham" del 73), aquesta població és com un barri residencial típic americà, les cases de fusta amb jardí propi i amb la bandera dels Estats Units al balcó, farcits de llums de Nadal i figuretes de pares noël fins a la sacietat. La família tenia dos fills petits, fet que em va permetre comprovar com funciona l'alimentació dels nens, i que ja comentaré més tard. Pelham es troba al nord del Bronx, a mitja hora de l'estació Grand Central.
Com a aspectes generals us haig de dir que aquesta estació es va convertir en el meu punt de retrobament; em va fascinar des del primer dia, quan vaig descobrir que tenia el seu propi mercat amb les botigues de fruita i dolços, i aquest era cada dia el meu últim punt de visita, ja que abans d'agafar el tren de tornada a casa, em comprava la fruita per sopar i un parell de cupcakes vanill-vanilla del Magnolia Bakery per compartir amb la Jèssica. És una estació immensa, amb 67 vies de tren i amb un mapa de constel·lacions al sostre. Cada cop que necessitava repensar què fer, hi anava allà i pegava una volta per les seves botigues. Impressionant.
Una de les coses que varem repetir tres vegades quan estava allà va ser el ferry a Staten Island. Aquest ferry és el típic taronja que fa el viatge gratuït per tal que els treballadors puguin anar a treballar a Manhattan sense arruinar-se, i que et permet tenir unes vistes impressionants. Nosaltres el varem fer un dia amb boira, com surt a la fotografia, un amb el cel serè i un dia per veure la posta de sol.
Un dels llocs de les quals em vaig enamorar va ser el Central Park. Ja sé que sona a tòpic, però jo sóc d'aquelles que no veig mai la utilitat de visitar un parc quan vas a algun lloc perquè "no deixa de ser un parc"... Sabia que Central Park no era un parc qualsevol, però tampoc em pensava disfrutar-lo tant. Hi vaig passar tres vegades també, totes elles matins d'entre setmana quan no hi havia gent i em va enamorar....inesperadament, un dels llocs més romàntics que he vist mai. Vaig al·lucinar descobrint els seus camins i els seus llacs sense trobar-me gent.
La primera vegada que hi vaig anar va ser després d'esmorzar al Mangolia Bakery, per primera vegada. Ja sé que és més fama que rés, però us he de dir que en el cas dels vanilla-vanilla, definitivament, no! són deliciosos... Una mica massa de buttercream a sobre, però els en treus i au... Cal dir que mentre que a la majoria de llocs, els cupcakes són immensos (encara recordo el Red Velvet de Zaro's bakery i el mal d'estòmac), els de la Magnolia Bakery, són com els d'aquí.
Si hagués de triar una zona de Nova York que em va agradar més, diria que totes les que es troben del carrer 23 cap avall.... a partir de la Union Square, que al igual que la Grand Central va ser un dels llocs que em feia sentir com a casa, on començaven els Villages, el Noho i el Soho, el Litlle Italy... Em va sobtar trobar-me una Nova York més "humana" del que m'esperava en aquests barris, plena de petits comerços, parcs, cases unifamiliars (caríssimes...), estudiants, racons que semblaven estar en ple anys 80 (East Village) i llocs extremadament tranquils, englobats entre els gratacels de financial district i del midtown. Començant per la Union Square amb el mercat dels agricultors que es feia cada dia, on podies trobar de tot i que et recordava que no només hi ha executius i fast life, sinó que també tens la cultura slow al teu abast. Fins i tot una mica més amunt de la 23, ja al Madison Square Park, amb l'edifici Flatiron i un parc amb un munt d'esquirols (n'hi ha a cada arbre, a Nova York), una plaça plena de cadires i taules per poder-te asseure sense haver de consumir res de cap bar, encara que a dos metres s'hi troba una parada de les millors hamburgueses de la ciutat, el Shake Shack.
El sobta més d'aquestes zones del
Downtown és que aquest barris estan molt prop els uns dels altres, i només en qüestió de cinc minuts pots passar de caminar pels carrers del
Soho a trobar-te al mig del
Chinatown, i d'aquest, a
Wall Street... Recordo l'últim dia que varem anar a la
Roosevelt Island, vam passejar per la Cinquena Avinguda, vam baixar a peu al
Soho, vam dinar a
Little Italy, vam ser abordades per venedors ambulants a
Chinatown, vam anar a
Wall Street, a
Staten Island a veure la post de sol des del ferry, varem fer cap a
Brooklyn amb el metro i varem tornar pel pont a Manhattan.... Va ser l'últim dia a Nova York perfecte, com si haguéssim estat a ciutats diferents sense moure'ns d'allà. Aquí teniu algunes imatges d'aquests barris...
Realment quan surts de la rutina del dia a dia sents que cada dia pot passar qualsevol cosa, que no pots saber on estaràs al cap d'unes hores... i això és el que em va passar un dimarts que plovia, quan vaig anar al Metropolitan Museum a mirar algunes de les obres del meu pintor preferit, el Modigliani...
Després de passar hores caminant i acabant xopa amb la pluja que queia, vaig decidir buscar la gelateria Serendipity i provar el seu "Hot froozen chocolate", no vaig ser la única que ho vaig pensar pel que es veu, així que quan vaig arribar hi havia cua. Al darrera meu hi havia una noia coreana i vam decidir compartir taula per poder ser ateses més ràpid... aquí ens teniu.
Aquí teniu la temptació del Hot Frozen Chocolate, òbviament impossible d'acabar-se'l una persona sola, i alguns detalls de la gelateria, molt recomanable.
En una altra entrada us explicaré més coses sobre el menjar i l'alimentació dels americans, l'excursió a Washington... Abans d'acabar, però, vull ensenyar-vos una fotografia de les vistes del Top of the Rock, val la pena pagar per veure la posta de sol, encara que faci molt fred...
