Pollastre rostit amb prunes i pinyons. Recepta de Nadal

El pollastre amb prunes i pinyons és un plat de tradicional català que no falta a cap casa durant les festes. Amb la variació d'ingredients de cada casa, uns amb vi ranci, altres amb vermut o anís, amb canyella o sense, cada dinar d'un dia de festa té lloc per al pollastre rostit amb prunes i pinyons. La cocció a foc lent fa que la carn vagi desprenent tots els seus sucs i acabi sent melosa. A més amb la dolçor de les prunes i els pinyons i la reducció del licor elegit en cada cas, el plat acaba tenint aquell regust deliciós de les menges festives. Podeu fer-lo al forn si voleu; tot i que originàriament es feia al foc i sencer -es diu rostit humit- amb l'arribada dels forns- i també amb la influència castellana, segons llegeixo- a les cases es va passar a aquesta alternativa, que es diu rostit sec.  

Tradicionalment, el pollastre es coïa sencer i farcit amb carn, botifarra i les prunes i pinyons. Teniu en compte, però, que aquest plat era un plat únic i molt complert per un dia de festa; avui en dia és bastant estrany que per Nadal només facem un plat, per tant, podem fer-lo més lleuger sense el farcit.

La recepta no és complicada, com tot, fa falta paciència i uns bons ingredients originals, així que procurem triar un pollastre de qualitat a l'hora de fer-lo. Aquí a Irlanda, la majoria de pollastres ja són "free range" que significa que són criats a l'aire lliure i no engabiats. Això no significa que siguin ecològics, però almenys ja és un pas intermedi... Com que és difícil - i molt car- trobar vi ranci o altres licors similars, la recepta d'avui està feta amb rom i la veritat és que queda deliciosa.

Aquesta recepta és tradicional del Nadal i les festes que vénen, així que no podia deixar de ser a la llista de receptes per si encara no teniu clar què fer pels dinars familiars propers. 

Rotllets de salmó i cogombre amb formatge i cibulet (aperitius de Nadal)

Les festes ja comencen a arribar, de fet, aqui, des de l'endemà del Halloween que ja tenen posats tots els aparadors, llums i arbres de nadal. Ara suposo que ja deu s'ha estès a tot arreu, però a dia u de novembre no deixa de sorprendre trobar-te ja l'arbre plantat al carrer principal... 

Tot i que servidora fa com els torrons, que tornen a casa per Nadal, la cuina de Cork també estarà de festa per aquestes dates senyalades, així que necessitarem moltes idees per cobrir els àpats. Per tots aquells que també estigueu pensant què fer o què cuinar, podreu trobar una secció especial de receptes per festes al bloc i que aniré emplenant amb les receptes que vagi fent des d'ara fins Nadal i amb algunes receptes d'anys anteriors. Intentaré que siguin variades, així podreu trobar des d'aperitius a postres. 

Però plantejar receptes tradicionals, i també d'una mica diferents, és difícil quan no tens a l'abast tots els productes catalans que es fan servir a la recepta... En tot cas, avui us porto un aperitiu amb un dels productes favorits d'aquestes festes, que és el salmó fumat. Per variar de la clàssica, però bona, recepta de salmó amb mantega, aquí teniu dues alternatives sanes i fresques per abans dels plats i pesos pesants del dinar. 

Pizza amb massa de coliflor (o com cuinar i menjar sense esperar a les fotografies)

Comprenc que a vegades pot ser exasperant esperar per dinar perquè abans has de fer les fotografies del bloc. Si es tracta de coses dolces, pans o altres que necessiten un temps de repòs o que, fins i tot, milloren amb les hores, no hi ha problema, els cuino, espero, fotografio i menjo. Però hi ha vegades que esperar per fer tot el muntatge per la fotografia fa que el plat perdi totalment les qualitats. I quin sentit té, doncs, cuinar i fer fotografia si després el plat és incomestible? Amb el fred que tenim aquí, cada vegada que posem algo sobre la taula, tarda menys de dos minuts en gelar-se. I la pizza és un plat que si es refreda, ja no val res. 

Per altra banda, podeu pensar perquè tant d'enrenou per una pizza. Però no. Aquesta pizza la volia documentar perquè no és una pizza corrent, és una pizza amb la massa feta amb coliflor i no amb farina. Així doncs, com que volíem menjar/la pizza es gelava i la recepta era prou interessant com per fotografiar-la, la recepta d'avui té les fotografies ràpides, poc curoses i complementades. Però la pizza era deliciosa i molt interessant. Sí, massa de coliflor, sense farina ni gluten, si, ho heu sentit bé. 

Flam de rom

(Click here for the english version)

Tinc un vague record de quan era una nena i a casa hi havien flams per berenar. Ma mare sempre ha segut de fer flams, menjar blanc, natilles... era bastant habitual obrir la nevera i trobar alguna llepolia per berenar. Però sempre hi havia la disputa de flams. A uns els agradaven més els flams "del niño" i als altres els "del xino" i a casa gairebé sempre hi havia els del niño. Aquest mes Memòries d'una cuinera va de flams, i ara que ja estem del tot instal·lats m'he animat a reprendre aquest tipus d'iniciatives. Però l'excusa dels flams m'ha despertat el record d'aquests flams del berenar i he hagut de posar-me a buscar les dues marques. I ric, encara, perquè no recordava el del "Flanín" de la capsa i això m'ha portat a recordar la iaia, que sempre deia "Flamíns" enlloc de flams i no sabia perquè; o paguelles, enlloc de paella... I ric, encara, sí, perquè això m'ha portat  recordar que amb les amigues sempre portàvem la conya amb aquestes paraules i acabem rient dient-nos "crompar" per comprar, "poligonodesportiu" per poliesportiu, "arie" per aire, o "flim" per film. I com rèiem...  I ja sé que no hi ve massa, ara, això, però la cuina són records, i els records, entrelligats, fan una vida.

Quin goig tenir flams fets a la nevera. Ni comparar-se poden amb els de compra, i tampoc amb els de "polvos", clar. I com en tot, si els fem nosaltres, podem controlar-ne el sucre, fer servir llet desnatada, ous de qualitat... no hi ha color. Clar també que, si teniu mainada per casa, millor deixeu de banda el rom; si sou tots adults, en podeu posar un rajolí més, si us apeteix. Recepta molt senzilla per un berenar de records. I per Memòries d'una cuinera!

Crema blanca de col, patata i porro i ametlles fregides amb sal

(Click here for the english version)

Les cremes han anat guanyant punts a favor amb el pas dels anys. Quan era petita el puré de verdures era gairebé odiós, però ara una bona crema de carabassó o de carabassa no només són un plaer per les nits fredes, sinó que fins i tot a l'estiu les menjo ben fredes. Quan el fred comença a fer-se notar estem en aquests primers dies en els quals intentem posposar l'encesa d'estufes fins que ja sigui gairebé inevitable, hi ha algunes coses que es converteixen en bons aliats, les cremes de verdures o sopes ben calentes i les mantes, són els meus preferits. No sé vosaltres, però ara a mi em pren el cor haver de menjar amanides per sopar amb aquestes temperatures, jo necessito menjar calent, i aquestes cremes són perfectes. Una vegada o dos per setmana faig una bona ollada de crema pels sopars. 

En temps de tardor, la de carabassa és de les més elegides. Poques cremes tenen la suavitat de la de carabassa... Quan hi ha rovellons, la crema de rovellons també és una bona alternativa, però aquest any ni ensumar-los! Més entrat el fred, aquesta que us porto avui és perfecta: porro, col i patata. I per no fer-la del tot avorrida, sempre hi acabo posant algun crostó de pa o, en aquest cas, unes ametlles fregides amb sal que vaig fer de les que varen sobrar dels panellets.

Focaccia de romer amb tomàquets secs en oli.

(Click here for the english version)

Olor de pa, oli d'oliva del poble i tomàquets. Triumvirat gastronòmic mediterrani, per excel·lència, I també els ingredients més representatius del nostre plat, el pa amb tomàquet. Aquests tres ingredients desperten el lòbul temporal i em retornen a qualsevol sopar de pa amb tomàquet i embotit a Catalunya. Però aquí no hi ha ni rastre de fuets ni xoriços, així que ens hem de conformar amb la imaginació. Igualment, aquesta focaccia té prou poder i prou gust com per fer oblidar això i molt més. L'olor que desprenia el forn quan s'estava coent ja era suficient per tenir-nos encantats amb el cap al mediterrani. 

A simple vista, i deixant de banda els ingredients de damunt, la focaccia em recorda uns panets que feien alguns forns del poble i que fèiem servir quan anàvem d'excursió  per fer entrepans, els partidets o esclafades (xafades, al poble). Eren de mida individual, un pèl massa grossos, però, i també tenien uns clots similars als que hi fem a la focaccia amb els dits. A més, la molla era exactament igual, així que intueixo que també deuen tenir alguna connexió, amb aquesta recepta similar a Catalunya. 

Pastís de cervesa Guinness

(Click here for the english version)

Com sabreu, la cervesa Guinness és la més famosa d'Irlanda. De color negrós, densa i amb un regust de regalèssia, és la cervesa per excel·lència de les nits de pub. Tot i que s'ha de dir que hi ha moltes més cerveses interessants, cap és com aquesta, i és que a més de fer-se servir al pub, la Guinness és gairebé indispensable a les cuines irlandeses; l'estofat amb Guinness, el pa de Guinness o aquest pastís no només són souvenirs turístics. 

Amb el temps que porto aquí, ja he fet dos vegades aquest pastís i crec que serà obligatori a la taula en totes les ocasions especials. La cervesa dóna a la massa un to esponjós i fosc i un gust profund, però no destaca per tenir gust de cervesa, així que no arrufeu el nas! Acompanyat amb la crema de formatge, que imita l'espuma que aquesta cervesa fa, és un pastís amb un èxit assegurat, us ho prometo. 

Tot i que la recepta original és de la Nigella Lawson, veureu que jo he variat la quantitat d'ingredients, especialment de la mantega i sucre necessari. 

 Pastís de Guinness

- 250ml de cervesa Guinnesss
- 125g de mantega
- 2 ous
- 125g iogurt natural
- 2 cullerades de postre de bicarbonat
- 250g de sucre blanc
- 2 cullerades de postre de xocolata en pols
- 275g de farina
- un pessic de sal

Per a la crema de formatge

- 250g de formatge per untar 

- 150g de sucre llustre

Preescalfem el forn a 180º. Mentrestant, en un cassó, posem la cervesa i a mantega i ho posem al foc fins que aquesta es desfaci.  Quan la mantega estigui desfeta, hi afegim el sucre i el cacau. Deixem refredar una mica. 

Batem els dos ous amb el iogurt i ho barregem al cassó de la cervesa i el sucre. Preparem en un bol la farina, el bicarbonat i la sal i comencem a afegir-hi els ingredients líquids del cassó. Procurem que tot quedi ben barrejat i sense grumolls i ho posem al motlle, prèviament enfarinat. Posem al foc durant 40 minuts fins que quan el punxem amb un ganivet, surti tot net. Deixem refredar completament abans de decorar.

Per fer la crema de formatge, batem el formatge per untar amb el sucre de llustre fins que ens quedi ben integrat i sense grumolls de sucre, durant uns tres o quatre minuts. Podeu partir el pastís per la meitat o només posar-ne a la part de damunt, com si fos l'escuma de la cervesa. 

Bulgur amb carabassa

(Click here for the English version)

El bulgur és una barreja de grans de diferents tipus de cereals, molt comuna en diferents països europeus i de l'est. És l'ingredient principal d'alguns plats com el Taboulé, i fins i tot a l'India, on l'anomenen Dalia, el mengen amb llet i sucre. Es un producte molt similar tant pel que fa a cocció com per propietats,  a l'arròs o el cuscús. 

El bulgur desprèn una olor dolça que recorda els cereals dels nens, de fet, diria que els multicereals en deuen portar. Crec que es podria integrar molt bé en postres, però de moment, les vegades que l'hem menjat com a plat principal acompanyat de verdures, ha estat un èxit. Es pot cuinar de dues maneres d'igual manera que el cuscús: per separat dels ingredients afegint-hi aigua calenta i deixant que es cogui sol o afegint-ho als ingredients i deixar coure amb una mica d'aigua o brou.